PORTAFOLI DE CATALÀ

Una professió a mida

Quina vida més avorrida tenia! Cada dia feia exactament el mateix. Em llevava a les sis del matí per anar a treballar de caixer al Mercadora, el meu torn acabava a les dues i me’n anava a dinar a Ross, un petit restaurant on freqüentava demanar el menjar. Per la tarda em quedava tancat a casa veien series al NedFlix o amb l’ordinador fins que tenia ganes de sopar. Demanava el menjar a Yast-It i quan acabava, anava directament al llit.

Un dia que estava molt avorrit mirant l’ordinador, vaig pensar que podria aprendre a hackejar. La veritat és que se’m donava bastant bé i en una setmana tenia el nivell d’un hacker professional. Vaig pensar com podria utilitzar el que havia après i vaig creure que em serviria per distreure’m de la vida i no estaria tant avorrit. Vaig començar amb petites pàgines web i una vegada ho vaig fer, ja era impossible parar.

Passades dues setmanes va començar a ser massa fàcil i ja no tenia gràcia. Llavors vaig veure una notícia que parlava sobre la NASA i allà va ser quan vaig saber el meu nou repte.

A l’endemà, al arribar a casa vaig ficar-me a hackejar la NASA. En una hora havia aconseguir les seves contrasenyes i codis i podia veure en el que estaven treballant.

El ciberatac va sortir a les notícies i van posar a 5 dels millors hackers del món a buscar el rastre i trobar qui ho havia fet. Els hi va resultar impossible. El meu treball havia estat perfecte, però jo no ho sabia. Per això vaig voler trobar una manera de subornar a qui fes falta per tal de no acabar empresonat.

Vaig aconseguir tots els documents militars del meu país, per fer-los públics en el cas de que acabés a la presó. Però llavors vaig pensar que acabarien descobrint el que havia fet i em vaig presentar a les oficines de la policia declarant-me culpable del ciberatac a la NASA i que tenia els documents militars, a més vaig obligar-los a convocar una reunió amb el president. Quan van veure la informació que tenia van obeir-me com esclaus.

Una setmana més tard em trobava davant del president. Vaig confessar els meus delictes i vaig explicar-li que els documents militars que posseïa es penjarien a Internet si no ho cancel·lava cada setmana i que era impossible desconnectar-ho perquè havia creat un programa anti-hackeigs que no podrien amb ell. Vaig proposar-li que si oblidaven el que havia passat ningú veuria aquella informació.

Aquí va arribar la gran sorpresa. No només va acceptar, em va oferir un lloc de treball en una empresa de seguretat informàtica on guanyaria molts diners i protegiria el país, i sobretot no m’avorriria com ho feia abans. Era una professió a mida per mi.


La meva feina m’agrada i cobro molt bé. Ara tinc una vida és molt més interesant que abans i sense dubtar-ho tornaria a ficar-me en aquest conflicte per tal d’acabar a on estic ara.

 LA CAPUTXETA VERMELLA (ADAPTACIÓ)

Fa molt de temps hi havia una noia molt bonica. La seva mare li havia fet una capa vermella i la nena la portava tant sovint que tothom li deia la Caputxeta Vermella.

Un dia la noia volia anar a nedar a la piscina, però per anar-hi havia de travessar el bosc, la seva mare com sempre li va recomanar que el creués ràpid, sense aturar-se.

La Caputxeta Vermella es va posar en camí, ella no tenia por ja que sempre trobava molts amics, els ocells, els esquirols, els conills...

De sobte, un llop va aparèixer davant seu.
- On vas, nena? - li va preguntar el llop.
- Torno de la piscina a casa. - li va dir la Caputxeta.
- Vols que t'acompanyi? - va tornar a preguntar el llop
- D'acord.
Van seguir xerrant i xerrant i al marxar el llop li va preguntar si volia quedar algun dia a casa seva amb ell. La noia contenta va acceptar.

Abans de marxar a la cita, la nena li havia dit a la seva mare on anava i amb qui, ella va pressentir que alguna cosa no aniria bé i va decidir seguir-la.
La Caputxeta va anar exactament on li havia dit el llop i es va trobar una caseta vella bastant lletja, va picar a la porta i el llop la va obrir. La taula estava preparada per menjar, però només per una persona. Quan la nena va entrar el llop va tancar la porta amb clau. De sobte el llop va saltar sobre ella i se la va menjar sense respirar.


La mare que estava mirant per la finestra va sortir corrent a demanar-li ajuda a un vell amic casador. Aquests van tornar a la casa, van decidir entrar ja que el llop era al llit, li van obrir la panxa i van rescatar la Caputxeta, li van buidar la panxa i com que li van treure tots els òrgans, va acabar morint.

 REDACCIÓ COCA-COLA

 LA FUGIDA

Jo no sabia si era veritat, no em creia les paraules del meu propi germà, però li vaig preguntar un cop més:
- Contestam amb sinceritat. Ets innocent?
- Sí, m'han tendit una trampa. Jo no he fet res.- em va respondre.
El vaig mirar a la cara i vaig veure que deia la veritat.
En aquell moment, vaig decidir que el trauria de la presó.

Em dic Michael Scofield, visc a Illinois, Chicago.
Tinc baixa inhibició latent, si tingués el coeficient intel·lectual d'una persona normal, estaria boig, ja que amb això tot el que veig, sento, llegeixo..., ho arxivo al meu cap per si algun cop pot ser necessari, però en tinc un de molt alt i aquestes dos coses juntes fa que sigui una espècie de geni.

El meu germà estava a la Penitenciaria Estatal de Fox River, una presó de màxima seguretat, on ningú abans s'havia escapat.
Estava acusat de l'assassinat del germà de la presidenta.
Ara mateix, els dos, junt amb el meu nebot i la meva novia, vivim a Panamà. Tenim una botiga de submarinisme i el més important, estem tranquils.

El que ara explicaré és la història de com el meu germà està fora de la presó, però abans us diré com vaig entrar jo allà.

Vaig agafar una pistola, me la vaig amagar i em vaig dirigir al banc.
Allà vaig treure l'arma i vaig dir que em donessin els diners. Quan va arribar la policia em vaig deixar agafar i així em van poder jutjar, i quan el jutge em va preguntar si era innocent, li vaig dir que no, que era culpable.

Quan ja estava a la presó, sabia que havia de fer, cada moviment que havia d'emprendre.

Se m'havia oblidat de dir-vos que jo mateix, havia dissenyat la presó, i a més a més tenia tatuat els plànols d'aquesta de cintura cap a munt.

Vaig haver d'aconseguir ajuda i al final em vaig escapar amb set presos més, i tot va ser gràcies a l'ajut de la que ara és la meva novia, la infermera de la Penitenciaria Estatal de Fox River. La vaig conèixer perquè sóc diabètic, havia d'anar cada dia a on ella treballava, només per una punxada de res. Li vaig demanar que deixes la porta de la infermeria oberta, i com ella m'estimava i jo sentia el mateix per ella, ho va fer.
Per allà ens vam escapar, per la finestra d'aquella sala.

Un cop fora de la presó, havíem de fugir del país, jo tenia planejat ja, anar a Panamà i muntar una tenda de submarinisme.
No va ser gens fàcil anar-nos, ja que totes les sortides estaven bloquejades per la policia, el FBI,etc., però vam ser més intel·ligents i vam preparar un avió per marxar.
El pla va ser un èxit.

I com hauríeu d'haver deduït, la meva novia junt amb el meu nebot, van venir un temps després a on estàvem nosaltres.


El que havia planejat va sortir a la perfecció i com que a Panamà no ens poden detindre, no ens movem d'allà.

DESCRIPCIÓ DE PAU GASOL
El personatge que descriuré, és un jugador de bàsquet català, juga a la NBA i a la selecció espanyola. És un dels millors jugadors del món.

Porta el cabell una mica llarg i arrissat. Els seus ulls són marrons, el nas punxegut i una boca bastant gran. Les orelles les té una mica xiques.
És un home molt alt i corpulent, concretament mesura 2,13m. Té una envergadura llarguíssima. Pesa 114kg, això es degut a la seva altura, perquè no està gens gras. Les seves mans són enormes, de fet a un McDonald's d'Andorra hi ha les empremtes de les seves mans i pots comparar la diferència de mida.
Té les cames molt llargues i els peus molt grans, calça un 50 de peu.

Normalment tothom el veu vestit amb l'equipació del seu equip ja que gairebé només surt per la televisió quan juga partits de bàsquet.

Ell és intel·ligent, a part de ràpid a l'esport també ho és de ment. Es bo a les matemàtiques i a la biologia. Té les coses clares, si es proposa alguna cosa la fa, també pensa que ha de buscar el camí més curt o el més beneficiós costi el que costi. La seva manera de pensar és que en els moments difícils a la seva carrera, s'ha de mentalitzar de que no està passant res dolent.


El que més li agrada és el bàsquet i se li dona molt bé, però en el seu temps lliure fa altres coses. Quan pot juga a futbol amb els seus amics. A part d'això també li agrada escoltar música.

 NO HO HAVIA D'HAVER DIT
Hola, em dic Pep. Tinc 13 anys. Visc a l'Afganistan, però he nascut a Catalunya, d'aquí uns anys marxaré d'aquest país de musulmans i tornaré al meu lloc natal.
El que us vull explicar és la història de com vaig acabar a aquest país tan pobre i amb tanta misèria.

Tot va començar fa 3 anys, un bon dia, amb el cel clar i un sol radiant que escalfava tota la ciutat. Aquell dia, vaig anar a l'escola caminant amb els meus amics. A primera hora ens tocava Història on vam parlar dels països d'Àsia que estan en guerra, com l'Afganistan, el Pakistan i la resta, en resum sobre tots els països que estan en una situació semblant. Vam parlar i parlar, tota la classe participava dient el que opinava. Quan va ser el meu torn, vaig dir una cosa que ara mateix estic molt penedit d'haver-la dit. Aquelles paraules em van canviar la vida.

“NO HA DE SER TAN DIFÍCIL VIURE A AQUESTS PAÏSOS!!!” Això és el que vaig dir i si pogués, tornaria enrere per no dir-ho.
El professor no volia enfadar-se i em va contestar:
- Pensa el que vulguis.

Quan vaig arribar a casa, com cada dia, els meus pares em van preguntar com m'havia anat a l'escola, jo els hi vaig explicar què havia passat, el que havia dit jo i el que em va contestar el meu professor.
Després d'això el meu pare em va contestar, que et sembla si anem durant 5 anys a viure a l'Afganistan i així t'adones de com es viu?
Jo, com que tenia 10 anys i encara no havia madurat, i a més a més mantenia la meva paraula, vaig acceptar.

Ara, com ja he dit abans, ja porto 3 anys vivint a l'Afganistan i encara he d'estar-hi 2 més. Cada dos per tres li dic al meu pare que ja he après la lliçó, que vull tornar a Catalunya amb els meus amics i poder viure com abans, però ell no em deixa, diu que és culpa meva i ho he d'assumir.

Aquesta experiència que estic passant m'ha ajudat a decidir què vull ser quan sigui gran.
Intentaré formar un ONG per a les famílies que necessiten ajuda, o per a qualsevol persona.
Tinc l'esperança d'aconseguir-ho.

Espero que aquesta història us hagi servit com a exemple, que no cometeu aquest gran error, el de dir el que penses sense abans haver-ho pensat.





CARTELL POR MARÍ




JAUME CABRÉ

BIOGRAFIA

Jaume Cabré va néixer l'any 1947 a Barcelona.

Quan estava fent els estudis de filologia a la Universitat de Barcelona, va començar a escriure. Un cop llicenciat, es va dedicar durant molts anys a l'ensenyament de la llengua i la literatura a Barcelona, Vila-real i Terrassa.

És autor d'una obra narrativa de gran rigor conceptual i literari, una de les més importants dels escriptors actuals.

A part de escriure li encantava llegir lectures adolescents. Ja des de que era adolescent llegia moltíssim.
El primer llibre que publica, l'any 1974, és el recull de narracions Faules de mal desar. Tres anys més tard edita el volum Toquen a morts. L'any 1972 publica el conte “El tipògraf”, el mateix any que es llicencia en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. També és autor de tres novel·les als lectors més joves.

A l'any 1976 entra a formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs.

L'any 1983 va guanyar el premi Sant Jordi amb “La Teranyina”.

A partir de 1985, Jaume Cabré comença a col·laborar en l'elaboració de guions per a televisió, tan a programes o sèries com películes.

Les seves escriptures eren lentes i meditades. No estaven improvisades, eren obres consistents, revisades i refetes a consciència.

El 2014 és reconegut amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.



OBRES

RELATS
  • Faules de mal desar (Editorial Selecta, Barcelona 1974)
  • Toquen a morts (Edicions La Magrana, Barcelona 1977)
  • Tarda lliure (1981) (Premi "Recull", 1980)
  • Llibre de preludis (Edicions 62, Barcelona 1985 / Proa, Barcelona 2002)
  • Viatge d'hivern (Proa, Barcelona 2000)
  • Baix continu (Proa, Barcelona 2007




NOVEL·LES
  • Galceran, l'heroi de la guerra negra (Laia, Barcelona 1978 / Proa, Barcelona 1990)
  • Carn d'olla. (Moll, Palma 1978 / Proa, Barcelona 1999)
  • El mirall i l'ombra (Laia, Barcelona 1980)
  • La teranyina (Proa, Barcelona, 1984)
  • Fra Junoy o l'agonia dels sons (Edicions 62, Barcelona 1984 / Proa, Barcelona 1998)
  • Senyoria (Proa, Barcelona 1991)
  • El llibre de Feixes [La teranyina, Fra Junoy o l'agonia dels sons i Luwovski o la desraó] (Proa, Barcelona 1996)
  • L'ombra de l'eunuc (Proa, Barcelona 1996)
  • Les veus del Pamano (Proa, Barcelona 2004)
  • Jo confesso (Proa, Barcelona 2011)

NOVEL·LES I RELATS INFANTILS
  • La història que en Roc Pons no coneixia (Editorial La Galera, Barcelona 1980)
  • L'any del blauet (Editorial Barcanova, Barcelona 1981)
  • L'home de Sau (Editorial La Galera, Barcelona 1985)

GUIONS

Per a televisió

  • Vostè jutja. Televisió de Catalunya, 1985-1987.
  • La dama blanca. Televisió de Catalunya, 1988.
  • Tres pics i repicó. Televisió de Catalunya, 1988-1991.
  • La granja. Televisió de Catalunya, 1988-1991.
  • Estimada Loreto. telefilm.
  • Estació d'enllaç. Televisió de Catalunya, 1994-1998.
  • Crims. sèrie TV, 2000.
  • Nines russes. Televisió de Catalunya, 2003.
  • Sara. Televisió de Catalunya, 2003.
  • Ventdelplà. Televisió de Catalunya, 2005-2006.
  • Les veus del Pamano. 2009 (dir. Lluís Maria Güell, guió elaborat conjuntament amb Xesc Barceló i Eduard Cortés).
  • Pluja seca (2001)
  • La màteria de l'esperit



Radionovel·les

  • La teranyina (radionovel·la) (1988)
  • Fins que la mort ens separi (radionovel·la) (1989)


Al cinema
  • La teranyina (film) (1990)
  • Havanera (film) (1993)


Teatre

  • Pluja seca. Proa / Teatre Nacional de Catalunya, 2001.

PREMIS

  • Joaquim Ruyra, 1977, per Galceran, l'heroi de la guerra negra
  • Fastenrath, 1980, per Carn d'olla
  • Recull, 1980, per Tarda lliure
  • Crítica Serra d'Or de Literatura Infantil i Juvenil, 1981, per La història que en Roc Pons no coneixia
  • Sant Jordi, 1983, per La teranyina
  • Prudenci Bertrana, 1983, per Fra Junoy o l'agonia dels sons
  • Crítica Serra d'Or de novel·la, 1985, per Fra Junoy o l'agonia dels sons
  • De la Crítica, 1985, per Fra Junoy o l'agonia dels sons
  • Crexells, 1991, per Senyoria
  • Lectors d'"El Temps", per Senyoria
  • Prudenci Bertrana, 1992, per Senyoria
  • Crítica Serra d'Or de novel·la, 1992, per Senyoria
  • De la Crítica, 1991, per Senyoria
  • Prix Méditerranée a la millor novel·la estrangera, 2004, per Sa Seigneurie
  • Premi Nacional de Literatura, 1992, per La Granja
  • Ciutat de Barcelona, 1996, per L'ombra de l'eunuc
  • Crítica Serra d'Or de novel·la, 1997, per L'ombra de l'eunuc
  • Lletra d'Or, 1997, per L'ombra de l'eunuc
  • Fundació Enciclopèdia Catalana, 1999, per Viatge d'hivern
  • Crítica Serra d'Or de narració, 2001, per Viatge d'hivern
  • De la Crítica, 2005, per Les veus del Pamano
  • Premi El setè cel, 2007, per Les veus del Pamano
  • De la Crítica, 2012, per Jo confesso
  • Crítica Serra d'Or de novel·la, 2012, per Jo confesso
  • Premi de Narrativa M. Àngels Anglada, 2012, per Jo confesso
  • La Tormenta en un vaso, 2012, per Jo confesso
  • Crexells, 2012, per Jo confesso

Altres Premis

  • Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2010, atorgat per Òmnium Cultural.
  • Premi dels Escriptors Catalans a la trajectòria literària 2003






BIBLIOGRAFIA




RESUM LECTURA TEMA 7 LA TERANYINA
En Pep era un vigilant nocturn d'una fàbrica. Tenia un gos que a la nit era quan es podia moure amb llibertat ajudant-lo a vigilar.
A un quart de vuit el porter s'anava a la sala d'oficines.
Després se'n anava en Ferran deixant a en Pep i a en Nyicris sols vigilant la fàbrica.
Havia de fer 5 voltes de vigilància començant per la porta de ferro.
No li havia dit a ningú, però tenia molta por. Sort de tenir a en Nyicris sinó es buscava una altra feina.


EL DIARI
FALSOS PARAOLÍMPICS

La selecció espanyola 2000 de bàsquet van fer trampes a les Olimpíades Paraolímpiques 2000 per guanyar l'or


A les Olimpíades Paraolímpiques de l'any 2000 a Sidney (Austràlia), la selecció de bàsquet va guanyar l'or. Al cap de poc temps, les revistes “Gigantes” i “Capital” van publicar que un dels jugadors era un periodista infiltrat que havia estat seleccionat junt amb nou jugadors més sense cap discapacitat intel·lectual. Carlos Ribagorda, periodista infiltrat, va desvetllar els fets, ja que anys enrere va descobrir que això era una pràctica habitual (Brasil 1998 i Eurobàsquet de 1999). Després d'aquest escàndol, Carlos espera que hi hagi un sistema de selecció més fiable.
Aquest cas ha portat ha judici a vuit dels responsables del procés de selecció de l'equip i a nou dels jugadors; el fiscal demana dos anys de presó per un delicte de falsedat. Tot els jugadors han hagut de retornar la medalla i els diners.
Segons la fiscalia,només dos jugadors dels dotze components tenien el certificat de minusvalidesa; un d'aquests jugadors es diu Juan i viu a Terrassa.
En Juan viu al barri de Sant Llorenç, junt amb la seva companya Rosa i els seus dos gossos; és una persona molt amable i estimat per tots els seus veïns.
En Juan ens explica que quan eren a Sidney, ell i el company que també tenia minusvalidesa no jugaven mai, sempre estaven a la banqueta i a les nits tots els altres s'anaven de festa a beure cervesa i a ells els deixaven a l'hotel.
El dia de la final recorda que l'entrenador els hi va dir a tots: - “Xavals baixeu una mica el pistó, que ens descobriran.”
En Juan se sent decepcionat, perquè han jugat amb la il·lusió de la seva vida, tenir una medalla d'or.
Encara que aquesta història fa perdre la fe en les persones, em de pensar que no tothom és igual. Quan en Pau Gasol es va assabentar dels fets, va convidar a en Juan i al seu company, una setmana, a la seva casa de Los Ángeles. Els va portar a visitar la ciutat i a veure un dels seus partits.

Iker Soto Picón, Terrassa


LA MEVA BIOGRAFIA


Em dic Iker Soto Picón, tinc 12 anys i visc a Terrassa.
Vaig néixer al Hospital de Terrassa el 22 de desembre de 2001 i sóc el segon dels tres germans que som a la meva família. El meu germà gran es diu Albert i el petit Xavi.
Els primers dos anys de la meva vida vaig viure a prop del Parc de Sant Jordi i anava a una escola bressol que es deia Segona Llar i estava molt a prop de casa.
Després ens vam mudar al barri Sant Pere Nord, quan vaig tenir un germà petit, a partir d'aquell moment vaig anar a l'escola Joan Marques Casals, no ens em tornat a mudar des d'aleshores.
Ara vaig a l'institut i faig 1r A d'ESO a l'IES Torre del Palau.
Des de petit em van apuntar a fer cursets de natació al Club Natació Terrassa, després vaig passar a l'escola d'activitats aquàtiques i quan vaig tenir l'oportunitat d'escollir fer waterpolo, la vaig elegir.
Ara segueixo fent-lo, m'agrada molt i la meva intenció es seguir fins que pugui.
Des de petit les vacances d'estiu les he passat a un petit poble de l'Aragó, aquest es diu Alcampell i allà m'ho passo molt bé.
Quan era petit, segons la meva mare, plorava molt, però també era molt carinyós. Un dia estant de vacances d'estiu, saltant a la piscina, vaig xocar amb la paret i em vaig obrir el llavi inferior, ho vaig passar molt malament i no me'l van cosir i em va quedar una cicatriu.

Quan tenia 2 anys em va donar la primera parotiditis, en un principi van dir que eren galteres, però com que s'han anat repetint al llarg dels anys va passar a ser una parotiditis crònica, que es una enfermetat molt estranya, que la té molt poca gent i és molt dolorosa.





Descripció d'un adult


A la persona que he elegit per descriure és una professora que em dóna classes a mi i a tota la classe, a tots ens agrada molt.

Té quaranta-set anys. Mesura 1,61 metres d'alçada o sigui és baixeta, és una mica més alta que la majoria de la classe, alguns són més alts. Té una filla que es diu Rosa, té 12 anys com la majoria de la classe, els que no tenen 12 és perquè ja els han fet o perquè han repetit curs. Està casada, es va casar amb 30 o sigui que fa 17 anys. Porta 10 anys fent de professora, no sempre ha estat en l'Institut Torre del Palau, ha estat a tres o quatre escoles més. Un dels seus caps, va morir a causa de dos trets que li van disparar uns terroristes de l'ETA. Als altres no els hi ha passat res com aquesta tragèdia.
Va estudiar psicologia i teologia a una universitat de Barcelona.
Viu en un pis que aquest està a Castell Bisbal.

La seva cara és rodona. Té el cabell curt i castany fosc i el porta despentinat. Les seves selles són de color negre, poblades i gruixudes. Té els ulls petits i de color mel. Porta unes ulleres grans. El seu nas és una mica gros. Té la boca petita. Té les orelles petites i enganxades al seu cap.

Té les mans gruixudes igual que els seus dits, a part de què són curts. Els braços curts i gruixuts, igual que les seves cames, bueno les seves cames no són curtes, són normals. Té els peus petits.

Normalment porta pantalons texans, samarreta de màniga llarga, una jaqueta que sembla com les americanes de les pel·lícules i sabates.

És una persona divertida. Normalment està de bon humor, menys quan et portes malament que fa un crit que fa por, a demès, té uns bons pulmons que li permeten cridar d'una manera bestial. És simpàtica, alegra i molt optimista.

Normalment no li dóna importància a les coses que no li interessen, quan li interessen tampoc li dóna molta, però una mica sí i si li dna molta importància a algo és quan li interessa moltíssim.


Aquesta professora m'agrada molt per la seva actitud, perquè ens tracta com nois adults, no com si fóssim nens petits i això m'agrada, apart vegem pel·lícules.





Descripció d'un company


El company que he escollit per descriure té 12 anys, farà 13 el 30 d'octubre.

Té el cap ovalat. Els seus ulls són marrons i rodons i els cabells curts i castanys. No té la cara amb moltes pigues, en té poquetes. Les seves orelles són normals, ni grans ni petites.Té unes selles molt llargues, casi que es toca una amb l'altre, no és cellajunt, però casi. El seu nas és una mica gran i a sota li està començant a sortir bigoti, això és perquè s'està fent adolescent, com jo i tots els de la classe. Les seves galtes estan enceses. Té la boca normal, ni molt gran ni molt petita i uns llavis prims i estrets. Les dents no estan brutes, però les no les té molt bé perquè li han hagut de posar uns brackets, són de color gris, no fa molt que li han posat, per això encara el noto una mica diferent a com era abans.
No és ni molt alt ni molt baix, no està prim ni gras, o sigui que té un cos proporcionat, com nens.

Sempre va vestit amb una samarreta i texans, no li agrada portar pantalons de xandall, porta sabates d'esport, que jo crec que són les més còmodes. A l'hivern sempre es posa una jaqueta molt gruixuda que abriga moltíssim.

Li agrada jugar a waterpolo com a mi, juga bastant bé. Li agrada el número 2, no se perquè, però potser és perquè el portava el seu germà. No sempre ve al entreno perquè fa anglès al Salt Idiomes.

És una persona que de tant en tant es fica en un embolic, no se perquè però ho fa.
És llest, però és molt vago, podria treure millor notes, però no li agrada estudiar i per això no les treu.

És alegre, amable i divertit, normalment està de bon humor, però quan s'enfada de veritat, millor no li diguis res, perquè es torna una mica agressiu. També es simpàtic i rialler.
És molt xerraire, no calla ni sota l'aigua, cada dos per tres se li ha de dir que tanqui la boca i escolti, perquè tampoc ho fa, sembla que li sigui difícil fer-ho, per això crec que és molt pesat.

No és presumit, tampoc és ruc, com he dit abans és llest. No és molt generós, ni tampoc avorrit, perquè com també ja havia dit és divertit. No és gens desgraciat perquè té amics i fa un esport que li agrada. De vegades sembla una mica ximple, perquè es comporta d'una manera, com si fos un nen petit, d'aquests que van a la guarderia i tiren pedres, pals, etc., doncs igual.





ENTREVISTA A M. CARME ROCA I COSTA

Avui estem amb una escriptora que ha fet molts llibres interessants. 
Ha vingut perquè li volem fer unes preguntes.

Hola bon dia Maria Carme,

1. Quan vas néixer?
Vaig néixer el 21 de novembre de 1955.

2. On?
A Barcelona.

3. Quants anys tens?
Tinc 58 anys.

4. Quins estudis vas cursar?
Vaig estudiar història i filologia catalana.

5. Quina carrera vas estudiar primer?
Primer vaig estudiar història.

6. De petita volies ser escriptora?
Mai m'ho havia plantejat, tot i que sempre he escrit. Jo volia ser ballarina.

7. Quan vas començar a escriure?
Com ja te dit, jo sempre havia escrit i un dia em vaig plantejar de publicar les meves històries.

8. Abans de ser escriptora de què treballaves?
Abans treballava en l'ensenyament.

9. Durant quants anys?
Durant 12 anys.

10. Ara només et dediques a escriure?
No, a part de ser escriptora també sóc col·laboradora habitual de la Revista Educativa Escola Catalana.

11. Llavors vas deixar completament l'ensenyament?
Sí, perquè volia estar més temps amb la meva família i fer allò que més m'agradava, que és escriure. Encara que sempre que puc vaig a les escoles a fer conferències o parlar dels meus llibres.


12. Des de quan et dediques a escriure de forma professional?
Hem dedico a l'escriptura de forma professional des de l'any 1997.

13. Saps quants llibres has escrit?
Crec que prop de 40 llibres. Una obra, 4 novel·les i molts llibres infantils i juvenils.


14. Em pots dir alguns?
Sí, així que recordi, Sis contes revoltats, Ermengol el salat, Quina bestiesa! La reina de Gizeh, No hi ha petons per als fantasmes, Qui és el penjat?, Nits de celobert, Foc al cor, Estripar la teranyina, Tambors de vidre, De pel·lícula, La ciutat oblidada..., com per a l'adult El pont de fusta, El monestir proscrit, Les dones de Jaume I,Barcino etc.

15. Quants premis has rebut?
A hores d'ara 21.

16. Saps dir-me alguns?
“Uf!” que recordi, Premi Joaquim Ruyra per Katalepsis, Premi Nestor Lujar per Intrigues de Palau, Premi Barcanova per Akanuu, l'arquer persa, Premi Lola Anglada i Premi DON-NA.

17. A quin tipus de lectors enfoques les teves novel·les?
He fet novel·les per adults, però sobretot escric per a un públic infantil i juvenil.

18. Quins lectors són més exigents, els joves o els adults?
L'exigència no té edat, però posats a dir, diria el públic infantil, ja que tenen clar el que els agrada i el que no t'ho diuen sense embuts.

19. A l'hora d'escriure d'on treus la inspiració?
Doncs de qualsevol cosa, una cara, una notícia, algun fet que passi, algun somni.

20. De quins temes t'agrada més escriure?
M'agrada anar canviant, inclús canviar de gènere, des de temes realistes, de fantasia o novel·la històrica.

21. I si et faig triar entre novel·la fantàstica o realista?
M'agrada més la novel·la realista.

22. Com pots escriure tants llibres?
Perquè m'agrada la literatura.

23. Tens fills?
Sí, però ja són grans.

24. Han llegit els teus llibres?
Sí, i han sigut força crítics, si no els hi ha agradat, m'ho han dit.

25. Què t'agrada fer en el teu temps lliure a part d'escriure?
M'agrada aprofitar-lo llegint, viatjant, fent llargues sobretaules amb la família i els amics, passejant per la muntanya i jugant amb la meva gateta.



Fer resums

En cerca d'un ordre social més just






A molts llocs del planeta hi ha guerres, fanatisme religiós o ideològic que fa que les persones visquin en la pobresa, amb malalties i molta violència.
És per això que moltes persones emigren a països desenvolupats i provoquen greus problemes en les societats occidentals, ja que aquestes persones viuen de manera precària.
Davant d'aquestes situacions han sorgit moviments socials que intenten que aquestes persones puguin viure de forma digna. La seva manera d'aconseguir-ho és per mitjà de la solidaritat de la gent.






LA INFANTESA

LES PAROTIDITIS





Durant la meva infantesa vaig tenir moltes parotiditis, encara les segueixo tenint.
Tot va començar quan anava a l'escola Bressol. Un dia van trucar a la meva mare i li van dir que em trobava malament. Ella em va portar al metge i ens van dir que tenia galteres, i vaig haver d'estar una setmana sense anar a l'escola, perquè aquesta malaltia és contagiosa.



A l'any següent em va tornar a passar, al següent una altra vegada, després va ser cada sis mesos, i actualment cada dos o tres.



Aquesta malaltia la té molt poca gent, es diu Parotiditis Crònica, i el que et passa és que tota la part de l'orella s'inflama a causa de què es tapona la paròtide, que d'aquí ve el nom.



Els metges no saben ben bé com s'ha de tractar i han optat a donar-me un antibiòtic.



El meu doctor del Cap Nord de Terrassa, com que no era normal, ell em va enviar a l'Hospital de Terrassa, aquí em van fer una ecografia, que és el que li fan a una embarassada, però a mi m'ho van fer a la part que s'inflama. En els resultats es va veure que hi havia alguna cosa, però no es veia clar. Llavors em van enviar a l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona, perquè em fessin una ressonància magnètica.



El dia de la ressonància estava una mica nerviós, però la veritat és que no va ser per tant, per

tranquil·litzar-me, em van ficar una pel·lícula, i també va ser perquè no m'atabalés.



L'única cosa dolenta era que la màquina feia un soroll del dimoni. Els resultats van deixar clar que tinc una Parotiditis Crònica al cantó esquerre. No hi ha solució, però diuen que potser, amb la pubertat, marxa.



Resum capítol 9 dels 3 Pergamins de Ripoll: la festa del rei de Lleida

En Benet i l'Arnau donen voltes pels carrers de Lleida, buscant com entrar dins del castell del rei, perquè el majordom del palau els havia convidat a la festa que hi havia aquella nit. Com que no trobaven l'entrada van acabar entrant per la finestra que donava a la sala de la festa.
El rei en veure'ls es pensa que el volen atacar, però el majordom explica que són dos muladites que ell havia convidat i després de rentar-los la cara i les mans van poder gaudir dels espectacles de la festa.
De sobte van aparèixer unes ballarines i una es va quedar ballant davant de l'Arnau i aquest es va quedar bocabadat en reconèixer-la, perquè tenia un ull de cada color, era la Maria la neboda d'en Camacurt. La noia en veure que la reconeixien els hi va demanar que l'ajudessin a escapar.
En Benet, l'Arnau i la Maria, van aconseguir escapar i van anar a casa d'en Zaidí, on estava en Camacurt i es va quedar molt sorprès.




Resum capítol 8 dels 3 Pergamins de Ripoll: el laboratori de l'alquimista


En Benet i l'Arnau estan buscant al Muhammad ibn Yusuf, que és , un mag alquimista musulmà i que té el segon pergamí.
El troben quan surt d'una porta secreta on té el seu laboratori. Els dos aventurers li expliquen la seva història i aquest reconeix que té el pergamí amagat, perquè els musulmans no poden tenir dibuixos a casa, però que el necessita per poder fer la seva màgia i trobar la pedra filosofal. L'alquimista està disposat a tornar-los a canvi de què l'Arnau li faci uns dibuixos del tarot.
L'Arnau els fa, però té molta por en veure que un dibuix es mou i de seguida que poden marxen cames ajudeu-me, però han de tornar perquè s'obliden el pergamí.





Resum capítol 4 dels 3 Pergamins de Ripoll: Els falsos jueus


En Benet, l'Arnau i en Camacurt, van direcció a Vic a veure el canonge Adeodat, per a veure si els hi pot donar informació del Nassut.
El canonge s'alegra molt de veure en Benet, ja que són vells amics, i aquest li explica fil per randa perquè han vingut.
Elaboren un pla: es disfressen de jueus i van a veure al Nassut a casa seva i li proposen un negoci; llavors en Nassut els hi explica tota la història dels pergamins i a qui els hi ha venut i els hi ensenya un que s'ha quedat.
L'Arnau no pot seguir amb la mentira, en veure que el pergamí està tocat; llavors el Llop i en Talp surten corrent darrere d'ells, però l'Arnau por emportar-se el pergamí.






Resum capítol 3 dels 3 Pergamins de Ripoll: "Camacurt", el rodamón

En Benet i l'Arnau fan els preparatius pel viatge, agafen poca roba, canvien els hàbits per roba senzilla, una mica de menjar i una mula de l'estable.
Comencen el viatge i quan paren a descansar, són assaltats per uns rodamons que els hi volen prendre tot el que porten; però al final no els hi fan res perquè un dels rodamons, en Camacurt coneix a en Benet; perquè aquest no sempre havia sigut monjo.
Els monjos els hi expliquen perquè estan viatjant i els hi ensenyen els retrats robots que havia fet l'Arnau. En camacurt els reconeix i els hi explica que són en Talp i en Llop que treballen per en Nassut que és un prestador de diners i si la gent no li pot tornar i els hi pren les terres.
En Camacurt decideix anar amb ells, perquè es vol venjar d'en Talp i en Llop que van matar al seu germà i es van endur la seva filla, Maria, per vendre-la als sarraïns.



Resum capítol 2 dels 3 Pergamins de Ripoll: Els 3 pergamins robats

L'Arnau s'ha adonat que falten tres pergamins i tota l'abadia de Ripoll ja s'ha assabentat de la notícia. El Pare Prior s'apropa a l'escriptori per veure que ha passat i Arnau li explica que falten tres pergamins on hi havia tres passatges de la Bíblia que els hi havia encarregat l'Abat Oliba.
El pare prior li diu que ja els tornaran a fer, i en aquell precís moment arriba l'Abat Oliba i diu que s'han de recuperar.
El Pare Prior s'emporta a l'Arnau i al Pare Benet a la sala Capitular i allà els hi explica que hi ha hagut molts robatoris a les esglésies per fer encanteris. El Pare Mateu que estava amagat va dir que feia uns dies havien vingut uns peregrins amb molt mala pinta i encara que no ho havia de fer els havia espiat i els havia escoltat dient uns encanteris i que anaven cap a Vic. El postulant Arnau i el Pare Benet demanen a en Abat Oliba d'anar a buscar-los i aquest els hi dóna la seva benedicció.



Resum capítol 1 dels 3 Pergamins de Ripoll: Sobresalt a l'escriptori

L'Arnau era un noi que vivia al Monestir de Ripoll, per poder algun dia ser monjo. Les seves tasques, a part de resar, era treballar a l'escriptori de monestir. La història succeeix en l'Alta Edat Mitjana.

En l'escriptori els monjos es dedicaven sobretot a copiar llibres, però l'Arnau era el que dibuixava i decorava els pergamins dibuixant miniatures les quals se li donava molt bé.
Un matí estava treballant en l'escriptori i va voler ensenyar-li unes miniatures que havia fet uns dies enrere, al Pare Benet, i es va quedar molt sorprès en veure que no estaven.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Missatges (Atom)